Les coves d’Ellora, Aurangabat

Aquest cop hem anat en tren i en second class!! És l’opció més econòmica de viatjar i ja hem descobert el perquè; aquí qui no corre vola! Tot hi tenir els seients numerats tothom està on vol i sobretot, on pot; en un espai per a 6 persones n’hi poden cabre forces més, asseguts, de peu, a banda de les maletes, nens petits, etc… Cada 2 segons hi ha un venedor de te, aigua, llibres, joies, fruites, menjar, patates, fregits, somoses i així un no parar; quina habilitat que tenen per transportar la seva mercaderia entre tanta gent i obstacles. Entre presses i empentes pugem al nostre vagó, això es un campi qui pugui! Ens fem pas fins als nostres seients, que evidentment estan ocupats però “my friend we have a sit” i ens deixen seure, però la majoria viatge de peu o assentat al terra. Si no fos pel nen que teníem davant que no parava de menjava com un porc com si no hi hagués demà, les dues hores i pico de trajecte haguessin sigut relativament tranquil·les, fins que toca baixar a l’estació. I ara com ho fem? Doncs entres empentes i sorry sorry, traiem les maletes d’allà on estaven entaforades i cap a baix sigui dit.

Holy Nasik!

Arribem en tren des de Mumbai i per no agafar un tuk-tuk, que ens surt molt més car, decidim agafar un local bus que per 17rs persona ens porta fins al barri de Panchavati que és on està la moguda de la ciutat. Aquest cop no tenim cap reserva d’hotel, les ofertes que hem vist per Internet són molt cares i als hotels que hem trucat tampoc ens acaben de convèncer. Així que baixem de l’autobús, en mig d’una ciutat que no coneixem de res i anem buscant. La primera parada la fem en un hotel que per fora ja semblava cutre i per dins no ens defrauda! A més a més comencem a intuir que a Nashik no hi paren gaires guiris, tenim a 4 persones (treballadors i hostes de l’hotel) ensenyant-nos les diferents habitacions més en senyes que en anglès. Decidim buscar una mica més a veure si aquesta ciutat ens ofereix un habitatge millor. La segona parada és la bona, amb un preu raonable i una habitació amb lavabo inclòs que no fan mania. Aquest és nostre!

Mumbai Bombai

Si no fos per la quantitat de barraques que hem vist des del tren, diríem que ens hem equivocat de ciutat o de país, que hem arribat a Londres o alguna ciutat europea. Les múltiples esglésies i edificis colonials fan que et traslladis a un altre època i país, sobretot de país; aquesta no és l’Índia que portem vivint fa més d’un mes! Mumbai o Bombai és la capital britànica de l’Índia, sent la primera o la segona ciutat més gran en quant a població, uns 20 milions d’habitants aproximadament, quasi res! Es pot veure molta desigualtat en molt pocs metres de distància, gratacels al costat de barraques, supermercats estupends al costat de molta gent demanat diners, gent conduint Mercedes i gent dutxant-se amb l’aigua residual de les vies del tren… i així un sense fi d’imatges que et fan meditar.

Chittaurgarh Fort

Arribem a Chittaurgarh després de 2 hores de tren, amb puntualitat britànica, des de la preciosa Udaipur, aixxxx Udaipur com ens has agradat. L’hotel on volem dormir està a 20 minuts caminant de l’estació i decidim anar-hi caminant xanet xanet, fins que un Tuk-Tuk TUNING amb llumetes de neó para en mig de la carretera i ens pregunta on anem. En Dídac fa dies que xerra de la diversitat de tuk-tuks que hi ha a l’Índia (d’això ja en parlarem més endavant) i es deixa enlluernar per aquest –  corre Alba que aquest l’hem de provar – i compartim viatge amb dos indis ben trempats fins arribar a l’hotel. Primer el tuk-tuk driver ens porta a un hotel que troba pel camí, esperant que baixem i dormim allà però nooooooo anem a un altre lloc amigooooo!!!! els dos companys de viatge li indiquen fins arribar al nostre destí. Baixem i el conductor ens segueix, com si ell ens hagués portat allí pel seu compte i així emportar-se comissió, muuuu listooooooo!!! però no my friend, we have book!!! perquè sinó la comissió l’acabes pagant tu i et surt tot més car. L’habitació és molt senzilla però té lavabo, llàstima que no tingui aigua calenta, ni Internet, ni llum moltes estones… lo que si que té són molts mosquits i el check out el podem fer 24 hores després d’haver-hi entrat, cosa que ens ha anat molt bé.

Màgic Udaipur

Arribem a Udaipur després d’unes 13 hores en un sleeper bus atrotinat, que de sleeper no té res de res, ja que aquí no ha dormit ningú i ha estones fotia un fred de nassos. Ens ha recordat als entranyables autobusos de Nepal i les seves precioses carreteres, tot i així aquí no hi han precipicis ni barrancs i estan una mica més asfaltades. Arribem a l’estació i ens està esperant el tuk-tuk driver que ens durà a l’hotel, com que són les 4:45 de la matinada el conductor puja les tarifes i entre el fred i les ganes que tenim d’agafar el llit qualsevol regateja res de res. “Ok man, come on, let’s go!!!” Despertem al de la recepció de l’hotel i ens deixa entrar, i per no deixar-nos esperant a l’entrada ens fa passar a una habitació lliure perquè descansem una estona, molt majo el tiu. A les 10 del matí més o menys ens desperta i ens canvia d’habitació, ara ja podem desfer motxilla i començar a visitar la ciutat màgica i romànticaaaaaa d’Udaipur.